Des del 27 de desembre ens hem concentrat matí i tarda fins el dia 1 a les 22.00 de la nit, dia en que vam marxar camí de Granada amb una bossa plena d'il·lusió i esperances, basades en la bona feina feta i tot l'esforç i hores dedicats a l'empresa.
El nostre camí cap a l'or es va iniciar el dia 3, derrotant a l'amfitriona Andalusia 35 a 25, i prosseguia en els posteriors dies (54-32 contra Navarra dia 4) (37 a 28 contra la Comunitat de Madrid). Vam acabar la primera fase inbatuts i amb la sensació d'anar de menys a més. Els quarts de final van ser molt durs, i vam derrotar a Astúries per 35 a 31 el dia de reis. En la semifinal ens vam imposar meritòriament a Galícia per 36 a 28 i en la final ens esperava Castella Lleó, l'altra gran favorita del Campionat.
La final va estar a l'alçada de les expectatives i l'equip no volia ser menys, a la primera part vam arribar a posar-nos 9 a 13 a favor, i al final dels 30 minuts el resultat era de 13 a 15. Els errors arbitrals es van deixar veure a la primera part sempre en contra nostra, i sempre per part del mateix membre de la parella arbitral. A la segona part, la cosa es va convertir en una espècie de Vendeta i van intentar que marxéssim del partit, gairebé ho aconsegueixen. L'equip va sobreposar-se al rival, als errors propis i als aliens i a falta de 10 segons per acabar el partit vam transformar un fly. El gol va pujar al marcador, i els lleonesos es disposaven a treure la pilota per disposar d'un últim atac, quan davant la sorpresa de tot el pavelló, un dels dos àrbitres el va invalidar per una suposada infracció (àrea) que tots sabíem que era innexistent.
Els castellans no van poder transformar el seu atac i l'encontre va arribar al final amb empat al marcador, arribava la pròrroga amb polèmica.
A l'inici de la pròrroga, novament el mateix àrbitre ens castigava amb una exclusió (una més) que suposava a més la desqualificació del nostre pivot i ens deixava en inferioritat. El rival aprofitava el desconcert per marxar dos gols al marcador en els cinc primers minuts, amb noves decisions arbitrals en contra (faltes en atac...). A la segona part de la pròrroga tot semblava perdut, a falta de poc més d'un minut perdíem de 2, semblava impossible, però no ho era. Tres recuperacions seguides i el desconcert de que eren presa Castella i Lleó van fer que marxéssim d'un gol al marcador. A temps parat, però, novament un penal en contra quan el pivot a penes havia recepcionat la pilota ens va tornar a donar un revès...Van transformar el llançament i vam jugar-nos l'or a la loteria dels penals.
Novament va ser agònic, vam fallar el primer llançament, fruit de la tensió i els nervis, però vam seguir transformant i el nostre porter va parar el seu quart llançament.
Arribàvem a la mort súbita...cara o creu. Ells van transformar i nosatres vam errar, l'or marxava cap a Lleó, i nosaltres ens havíem de consolar amb la plata més amarga que un pugui aconseguir.
Sempre s'ha dit que la plata és amarga, però quan et neguen l'or d'aquesta manera, la sensació és indescriptible. No hi ha paraules...
És per això que m'he decicit a escriure-us aquest correu, per explicar la nostra història, perquè el tòpic diu, que ningú recorda als qui perden les finals. Més enllà d'una protesta, el que pretenc reclamar per aquests jugadors, cos tècnic i mèdic i tots els membres de l'expedició, és el reconeixement públic que mereixen sense cap dubte. Vam marxar de Granada amb la plata al coll, vam reprendre una tornada ingrata cap a casa. 12 hores de viatge ens esperaven; aquest matí els nois han tornat a l'escola i els tècnics a les nostres feines, vençuts però no derrotats. I és que amb el pas de les hores, em miro la nostra medalla, i cada cop la veig més daurada, i aquell que em digui que és de plata, és que no coneix la història d'aquest equip: la història dels campions que tornaven sense l'or.
No vull desmerèixer al nostre rival, però aquest equip és d'or amb medalla o sense, perquè tots els que hem viscut la història, sabem que som uns veritables campions i que res i ningú ho pot cambiar. potser la història ens oblidarà, però nosaltres no caurem en l'oblit.
Pit i collons Catalunya!
Si voleu viure el transcurs de la història podeu entrar al blog: http://www.catalunyajuvenil.blogspot.com/
No puc despedir-me sense abans felicitar a les noies pel seu or, primer de la història de a SCJF. Enhorabona noies!
